Reseña de Ricardo Trigo, comisari de l'exposició Techno Blood a Sala d'Art Jove el 2017.

 

Eduardo Ruiz empra les seves hores de treball remunerat com a vigilant de sala en diverses institucions culturals per produir el seu projecte artístic. La seva pràctica laboral esdevé la seva pràctica creativa i viceversa. Les fronteres entre el treball remunerat i el temps lliure són uns límits de l'aparell productiu del capitalisme sobre els quals l'artista realitza un gest retòric, per plantejar-se, amb la seva obra, unes problemàtiques que van més enllà del lloc productiu de l'artista.

 

Eduardo sobreposa a aquesta qüestió una capa més. Es tracta del règim formal amb el qual l'artista tradueix la seva tessitura vital. Amb Pay me for drawing, s'empren diferents materials com són metacrilats gravats en làser -amb els quals reprodueixen els dissenys previs de la seva instal·lació-, impressions digitals sobre transparències -que recullen dibuixos realitzats durant el seu rol com a vigilant-, mobiliari del seu propi espai de treball assalariat -el qual presenta de nou a l'espai de treball assalariat -el qual presenta de nou a l'espai d'exposicions, ara com a obra-, o, fins i tot, targetes de visita -les quals l'artista ofereix a l'espectador. Es tracta de tot un conjunt d'operacions conceptuals transcodificades a una infinitat de registres formals i codis visuals allunyats de l'asèpsia del llenguatge de l'art conceptual. L'experiència vital de l'artista és exportada per mitjà d'una multitud de registres heterogenis sense alterar-se la seva indexació. El llenguatge dels mitjans electrònics ha acabat colonitzant també el mateix llenguatge de l'art contemporani.

 

 

 

Reseña de Anna Dot, comisaria de l'exposició L'Efecte Vora a Sant Andreu Contemporani el 2017.

 

L’efecte vora és una noció de la biologia que serveix per anomenar el conjunt de fets que tenen lloc a partir de la trobada de dos ecosistemes radicalment diferents, com passa a la costa o allà on un camp acaba i comença un bosc. Pensem en els animals que viuen a la vora del riu. Per sobreviure, espècies com les granotes o les tortugues necessiten tant el medi aquàtic com el terrestre. Si ens preguntem de quin ecosistema formen part, si del riu o de la terra, haurem d’acceptar que aquests animals els trobem en ambdues realitats. Per què no considerem que les rutines d’aquests animals, amb els seus desplaçaments de l’aigua a la terra i de la terra a l’aigua, configuren un tercer ecosistema? O és que la normalitat d’una tortuga no implica trobar-se indistintament a tots dos llocs? Quan estem a la platja, podem marcar el punt exacte on comença el mar?

 

En emportar-nos la noció de l’efecte vora cap al camp de la geopolítica, veiem que aquesta idea és comparable amb la de frontera. Podem dir que un espai fronterer comprèn el conjunt d’actes que tenen lloc allà on es dóna la trobada entre dos estats diferents, cadascun dels quals es regeix per unes polítiques concretes que determinen les condicions de vida dels seus habitants. Així com les tortugues i les granotes ens compliquen la tasca de diferenciar rotundament entre dos ecosistemes, també els habitants de la frontera ens dificulten la divisió absoluta d’un territori.

 

Una de les comunitats frontereres que més s’han fet sentir en les tres últimes dècades és la xicana. El seu origen es troba en el Tractat de Guadalupe-Hidalgo, firmat l’any 1848 entre els governs de Mèxic i els Estats Units. Aquest pacte estipulava la cessió d’una part del territori mexicà als Estats Units. Així, els habitants mexicans d’Aztlán van convertir-se en ciutadans dels estats d’Arizona, Califòrnia, Colorado, Nevada, Nou Mèxic, Utah i Wyoming, regits per la legislació estatunidenca. Una de les veus més representatives d’aquella comunitat dividida va ser la de la poeta xicana Gloria Anzaldúa, autora del llibre Borderlands / La Frontera (1987), en el qual s’identifica la identitat xicana amb la imatge d’un pont: la trobada i la separació entre dues realitats.

 

Pont. Molts dels descendents d’aquells mexicans que van viure el procés del Tractat de Guadalupe-Hidalgo es defineixen a ells mateixos com a mexican-americans. Aquest petit guió entre un gentilici i l’altre és el pont que, segons Anzaldúa, habiten les persones frontereres: mai a una banda o a l’altra, sempre entremig de totes dues; la seva llengua no és l’anglesa, ni l’espanyola, ni la nahua, sinó el multilingüisme. La seva quotidianitat consisteix en el desplaçament de l’una a l’altra, mai deixant de ser en un lloc, mai deixant de ser a l’altre. Tanmateix, no tots els ponts són iguals ni tenen les mateixes connotacions.

 

L’obra When Theory Meets Reality, d’Edu Ruiz, s’aproxima a unes construccions simbòlicament ben diferents d’aquelles amb les quals s’ha identificat la comunitat xicana. Els ponts dels quals parla Ruiz són els que il·lustren els intercanvis monetaris a la Unió Europea, que trobem impresos en els bitllets d’euro i que representen l’obertura de les fronteres comercials entre els països de la zona euro. Fent circular aquests bitllets, movem d’una banda a l’altra portes i ponts inexistents —obra del dissenyador Reinhold Gerstetter—, conglomerats dels estils arquitectònics més representatius de la història de l’art europeu i símbols d’obertura i lliure circulació. Ruiz juxtaposa aquest pla teòric sobre el qual s’ha fonamentat el discurs públic que sosté la idea de la Unió Europea al pla real de la situació actual fronterera als límits del territori europeu.